miércoles, 22 de octubre de 2008

Frase del dia

"El cel és un lloc on el Barça li fa un gol al Madrid cada minut"

Manuel Vázquez Montalban, escriptor

martes, 7 de octubre de 2008

Frase del dia

"El dinero no sirve para nada, pero si te caes amortigua."

Andreu Buenafuente, showman.

jueves, 2 de octubre de 2008

Barcelona




Una ciutat plena de racons, encant i amb una atmosfera especial. Això és Barcelona.


Cada vegada més, me n'adono del que m'agrada passejar pels carrers amb aires gòtics i medievals, pel front marítim, pels carrerons amb locals que no he descobert, per llocs on la llum hi té una atracció especial. Vaig sortir la setmana passada de dues entrevistes amb tutors, ubicades molt a prop de les Rambles, i quan em vaig adonar estava descobrint nous espais, que la gent ja coneixia o com a mínim els transitaven sense ser conscients que molta gent de la ciutat no hi ha passat mai.

Llocs especials com la llibreria de vell del carrer Canuda, la plaça Vila de Madrid, el Passeig de Gràcia amb els seus fanals modernistes, les inconfusibles rajoles en forma de flor, el Parc de la Ciutadella un diumenge assolellat, els carrers al voltant del MACBA, el pati de la Biblioteca de Catalunya. Potser és que em faig gran, però veig coses que de petit no veia.

La pel·li de Woody Allen 'Vicky Cristina Barcelona' (entretinguda, però ja està) si una cosa té és que mostra molts dels atractius de la ciutat. És agradable veure als protagonistes dinant als 'Quatre gats', enmig d'un correfocs o prenent alguna cosa a la terrassa del 'Pla dels àngels', local al que per cert, hi he anat, i hi tinc debilitat.

De fet hi ha un fotimer de cançons dedicades a la ciutat, algunes poc conegudes i d'altres mítiques. Per exemple, algunes són el 'Barcelona' de Freddie Mercury i Montserrat Caballé que encara em posa els pèls de punta, el 'Barcelona i jo' de Serrat, el 'Gitana hechicera' de Peret, la 'Rumba de Barcelona' de Manu Chao, la de Gato Pérez, 'Barcelona ciudad' de Loquillo, la BSO de 'Vicky Cristina Barcelona' de Giulia y los Tellarini, descobrir que té 'Un nom de dona' d'Albert Fibla, o el 'Barca, cielo y ola' de Gato Pérez.

I les que em deixo...

domingo, 7 de septiembre de 2008

Darkness


Existeix un fantasma, el fantasma del temps, de la il·lusió, de la desorientació. A l'estiu deixa més o menys tranquil, té fotofòbia com a bon fantasma. Però la seva tornada és inexorable. Cal alguna cosa així com les caixes absorvidores de espectres dels caçafantasmes (o en el seu defecte els nous dodotis) per desfer-se'n.


Clar que ben mirat, se l'hauria d'atacar des de diversos cantons...

martes, 19 de agosto de 2008

Frase del dia

"La noche es más oscura antes del amanecer"

Christian Bale - Batman, en 'El caballero oscuro'

sábado, 9 de agosto de 2008

Frase del dia

"El sexe és com una partida de mus: si no tens una bona parella... més et val tenir una bona mà".

Woody Allen, cineasta

lunes, 4 de agosto de 2008

It's allright




Bé. Ja és oficial. S'ha acabat la il·lusió de molts de nosaltres. Leonor Watling ha confirmat que està embarassada.

Els que ja em coneixeu ja sabeu que la Leo -a ella li agradava que jo (?) li digués així- ha estat des de fa temps el meu amor platònic. Però últimament la cosa es va anar refredant...

Al concert del Palau de la Música encara em vas saludar i em vas picar l'ullet des de l'escenari (anava per mi, ho sé). Estaves espectacular amb aquell vestit fosc, les sabatetes vermelles de tacó a l'estil Dorothy a "El mago de Oz" i... aquell escot... Aquell escot que, des de la meva localitat al primer pis, adquiria una magnitud i una bellesa dignes d'aquell escenari i de tu.

La nostra història ja va començar fa molt de temps, te'n recordes? 'Son de mar', 'En la ciudad', 'Inconscientes', 'Salvador' (dónde hiciste gala del catalán que yo te enseñé...), l'escena dels spaguetti a 'Los crimenes de Oxford'. Aquí vas començar a distanciar-te. A la premsa els deies que estaves amb el Jorge (Drexler) però entre tu i jo encara hi havia alguna cosa...


Jo et continuaré estimant a la distància, veient els teus treballs, sentint la teva veu. Cançons com It's allright, Enjoy the ride, Shake the moon, Walking in Soho o Pequeño vals em van apropar a tu. Des de aquell concert a l'Espai Movistar fins al Palau.

Al final el Drexler ha pogut més que jo... així que em quedaré sol 'al otro lado del rio'...

Aquí s'acaba tot Leo. Molta sort.


;-)

lunes, 21 de julio de 2008

Frase del dia

'Durant la setmana el meu cul és de la meva jefa'.
Xavi Coll

domingo, 13 de julio de 2008

Projectes


Un dels senyals de què el temps passa i et quedes enrera és, quan tota la colla d' amics veus que tenen pis o projecte, comencen a comptar el temps de parella per lustres o, alguns, dècades. Ja tenen fills, o projecte o es veu que no trigaran massa.Em fa alegria que tot els vagi bé perquè s'ho mereixen. En general, amb més o menys dificultats, se'n surten prou bé i tenen estabilitat.

Ara bé, això presagia un canvi de cicle. Com el Barça amb Laporta (sempre vaig a petar al mateix tema... què hi farem). Tenim una edat, tenim família, tenim hipoteca, tenim un estil de vida diferent. Lògic. Però aquí és quan es comencen a marcar diferències, involuntàries, però diferències, amb els que no participem d'aquest 'cercle virtuós', que deia el 'Jan' Laporta.

Potser és una visió pessimista, però és la que tinc i, de fet, és la més lògica.



PD: Un altre dia parlaré del 'Manifiesto por la lengua común', provinent de certs sectors i personatges que em tenen fins els collons...

domingo, 6 de julio de 2008

Somni d'una nit d'estiu




Una de les coses que més m' agraden d' aquest pis on estem des de fa un any i mig és el balcó. A l'hivern no el gaudim tant, però ara és un petit plaer, un petit luxe, estirar-se a la tumbona les nits de fresca. Tancar els ulls amb els braços cap enrera, com abandonat als elements i deixant que l' aire s' endugui tot allò que mantenia captiva la meva ment. Com quan t' estires a la vora de la platja amb mig cos a fora i mig cos a dins de l' aigua i sents que l' aigua sembla que se't vulgui emportar i acaba només enduent-se la sorra que sobra a sota teu per a què estiguis a un llit fet amb el teu motlle.


Una petita meravella.

Prefereixo gaudir dels petits plaers, més nombrosos i fàcils d' assaborir, que no pas esperar els grans, que a la majoria de casos no arriben mai o arriben a destemps.

domingo, 8 de junio de 2008

Frase del dia

"Un amigo es aquel que conoce tus defectos y a pesar de eso te quiere"

miércoles, 14 de mayo de 2008

Sentits



L' altre dia tornava de la universitat, com sempre. Cansat, rebentat, entre intents d' amagar els badalls i esforços per no tancar els ulls. Vaja, com qualsevol de les altres jornades que començo a les 5 del matí i acabo a les 10 llargues de la nit. Venia dempeus al metro i davant meu hi havia una noia. Una noia rossa que tenia la cara pàl·lida, amb tons vermellosos i plena de puntets que aspiraven a ser pigues.

Per l' aparença podia ser perfectament una Erasmus provinent d' algún país nòrdic, una aventurera que havia sortit cap a una nova vida, ni que fos temporal, a un país mediterrani, ple de sol, vida al carrer i allunyat de l' ensopiment de les nits que arriben a les 5 de la tarda.

Pero no. La van trucar per telèfon i era d' aquí. O com a mínim ho semblava pel seu més que correcte castellà. Quines coses a fixar-me. Suposo que com feia Son Goku als seus entrenaments, quan no et pots confiar als teus reflexos ho has de fer als teus sentits.
Perquè m' hi vaig fixar en ella? Per la seva bellesa?, per la seva simpatia?, per les seves'raons'? No. He de reconèixer que la noia era maca però no va ser per allò. Tampoc no la coneixia ni pràcticament l' havia sentit parlar. I pel que fa a aspectes més 'terrenals' era normaleta. Ni poc ni massa, ni massa cridaner.

Una poma. Va ser una poma. Estava mossegant una poma verda des de feia una mica i els meus sentits van començar a treballar...
D' entrada ni l' havia vista. Vaig aixecar el cap en el moment de sentir el 'crack' de la mossegada i en què les partícules que s' hi desprenien feien arribar els seus efectes a la meva pituïtaria. Els sentits, en plena fase de pre-hivernació es van despertar i es van dirigir -dissimuladament no cal dir-ho- cap a ella. L' aura de poma la feia diferent. I el silenci, un cop acabada la mini-trucada hi contribuïa. Els cabells van adquirir un sentiment especial i la cara va esdevenir la porta d' entrada a una altra dimensió, situació, vida, persona.
L' estat d' excepció sensorial encara es va perllongar les 3 o 4 parades que vam coincidir l' un front l' altre. Ella amb els seu auriculars, dins del seu món. Jo, sense més música que una olor.
És curiosa la tarja de presentació de la realitat, que pot representar fixar-se o badar, un fet o una omissió, distinció o indiferència. Des de llavors, sé que una poma, segons la situació, pot ser alguna cosa una mica menys que màgica.

domingo, 4 de mayo de 2008

Literatura




Un día más , y otro, y otro. Y la consciencia se acrecentaba, y la ilusión disminuía. Las tardes no eran más que lentos funerales en espera de otro corto ciclo que le diera un halo de energía para seguir subsistiendo. Se diría que el pedal del acelerador había dejado de sincronizar sus actos con la cadena de transmisión y había cesado sus diálogos con el motor.


La vida marchaba al ralentí...

martes, 22 de abril de 2008

Sant Jordi



"El deseo asociado a un objeto de deseo nos condena a él. Pero hay otra forma de deseo, abstracta, desconcertante, que nos envuelve como un estado de ánimo. Anuncia que estamos listos para el deseo y sólo nos queda esperar, desplegadas las velas, que sople su viento. Es el deseo de desear."


David Trueba a la seva nova novel·la 'Saber perder', que tinc ganes de llegir-me ja.


Aquest és el meu primer auto-regal de Sant Jordi. No descarto més...



FELIÇ SANT JORDI

jueves, 17 de abril de 2008

Grans veritats

"Durante una cita los hombres se preguntan si habrá suerte. Las mujeres ya lo saben."

Aquesta frase apareix al cartell d' una pel·lícula espanyola que es diu "8 citas" i resumeix una de les grans veritats de la humanitat.

Quin poder tenen les dones que sempre són les que decideixen? Ja pots fer mans i mànigues, que elles ja et tenen més que catalogat i no les treguis d' aquí. Potser (segur) és que nosaltres som el sexe fort físicament però en general som molt més insegurs interiorment. Tot i que hi ha homes i dones de tot tipus i diuen que mai no és bo generalitzar però... els tòpics tenen una base certa encara que no siguin certs del tot.

Això em recorda la lletra d' una cançó de fa bastant anys...

"Ellas suelen llevar el timón
Y hacer astillas tu pobre corazón
Y si ves el mundo girar
Es porque las muñecas
Han puesto la cadera a funcionar"

El món funciona així. o sigui que ens hi haurem d' acostumar. De tota manera no ho dic en plan despectiu. Per circumstàncies, tant a la carrera com a les feines on he estat, les dones han estat i són aclaparadora majoria i estic tan integrat que un dia d' aquests tindré la regla em sembla a mi, je,je,je...

Un altre tema de la setmana és la 'polèmica' per l' anunci que la peli de Woody Allen 'Vicky Cristina Barcelona' a Catalunya només es podrà veure en català. Primer de tot, resulta que serà bilingüe català - castellà. I 2n i més important, aquests imbècils que es queixen desde Madrid i desde Barcelona, per què no es queixen quan el 99% de les pel·licules dels cines són només en castellà.

Per què una cosa en castellà és normal i lògica i la mateixa en català és un atemptat contra el bilingüisme??? I encara pensem que estem en un país democràtic...

sábado, 22 de marzo de 2008

Innegociable

Som molta gent al món i està clar que n' hi ha una diversitat infinita de caràcters i maneres de ser. La genètica, les circumstàncies i el context de casa persona poden influir una gran quantitat de personalitats.De tota manera hi ha certs punts que per mi són innegociables en una persona que valgui la pena.

Respecte. Sigui quina sigui la posició i la manera de pensar de cadascú és essencial el respecte per la gent que ens envolta. Crec que el respecte propi es guanya sobretot respectant els altres.

Sentit de l' humor. Per mi és un punt innegociable. No vol dir que qui no el tingui no sigui bona persona però per a que una persona sigui atractiva per als altres és importantíssim que tingui sentit de l' humor. Que sàpiga encaixar bromes i entendre la vida amb sentit de l' humor, que no tot ens ho hem de prendre al peu de la lletra i que la gràcia radica en donar-li a les coses el valor que tenen, no més. Com a mínim jo, procuro rodejar-me de persones que es prenguin la vida amb sentit de l' humor (que no a la lleugera). És una manera molt eficaç de combatre els problemes.

Noblesa. Tots ens equivoquem moltes vegades al llarg de la nostra vida però quan ho fem, com a mínim que sigui sense intenció de fer mal o de deixadesa. A més quan s' equivoquen els altres i en sortim perjudicats nosaltres és molt més fàcil reconduir la situació desde el bon rotllo que des del cabreig.

Per acabar, una frase d' un dels profes que tinc al màster. Per cert, una de les troballes més importants pel que respecta als profes que he tingut.

Segons ell "No et fiis mai d' algú a qui no li agrada menjar". No sé si és fiable 100 X 100 però crec que ho pot ser.

;-)

martes, 18 de marzo de 2008

Ignorància o indiferència...

Fa dies que no escric i la veritat, de la mateixa acumulació de temes, ara mateix no sé de què parlar.

Les semivacances de Setmana Santa, la p... informàtica que fa que tingui l' ordinador cascat (escric des del portàtil, ...sort d' ell) de nou. La impaciència en saber quan serà el sorteig dels pisos de protecció, la 'falta de colors',...

De vegades cal una espurna per engegar el motor i deixar de marxar al ralentí. Suposo que m' hauré de passar al 'bicing': 20 minuts i aturar-se, 20 minuts i aturar-se, 20 minuts i aturar-se... així no s’ agafa ritme. Ara entenc al Ronaldinho…

No sé de què parlar i tampoc si vull dir alguna cosa. No sé si estic descansant o simplement amb el motor aturat.

Com diu Calamaro: ‘No se si estoy despierto o tengo los ojos abiertos…’

domingo, 9 de marzo de 2008

Coses incomprensibles


Moltes vegades no entenc el gènere humà. Per raons més o menys comprensibles acceptem com a normals coses que en altres circumstàncies no faríem ni bojos. Justificar coses injustificables o renunciar a aspectes de la nostra vida que hauríen de ser (crec jo) irrenunciables. Però vaja, també et plantejes que hi ha massa disparitat de parers i de situacions personals i que no pots arribar a entendre-les totes. Si la cordura i el sentit comú s' acaben imposant al final d' aquestes situacions ho podem prendre com una lliçó i com un mal menor. Prou feina tenim en seguir el camí que creiem correcte per nosaltres com per preocupar-nos pels altres... Ningú no és perfecte. (M' acaba de sortir una altra frase amb referència cinematogràfica, ves.)


Cambiando de tema....


Ni elecciones, ni la pataleta de Schuster, ni las ventas de billetes del AVE. La noticia de la semana ha sido la designación de Rodolfo Chiquilicuatre como representante de España en Eurovisión. Por fin un golpe de timón!

No me importa un pimiento Eurovisión. Nunca me ha importado y menos ahora con la endogamia de los paises del Este. Pero, puestos a hacer el ridiculo llevando canciones sosas y previsibles y haciendo el pena con las votaciones, mejor hacerlo voluntariamente y montando el tinglado nosotros.

Sólo ver el videoclip e imaginar la gala de Eurovisión de este año ya me atrae más que todas las ediciones anteriores del pseudo-festival. De hecho me recuerda a un representante de Austria de hace pocos años, creo que el año que fue Beth por España. Se llamaba Alf Poier (lo acabo de buscar por Google) y no quedó nada mal en las votaciones. Si alguien no sabe quien es aquí teneis el video.

Creo que a partir de este año Eurovisión pasará a ser Freakievision... y a mucha honra!

domingo, 2 de marzo de 2008

Buenas noches y buena suerte


Al hilo de la frase de la película del mismo nombre se han sucedido varios acontecimientos en los últimos días.

La despedida de Zapatero del debate que le enfrentó a Rajoy acabó con esta sentencia que junto a la cara del 'presi' quedó muy cinematográfico y muy solemne. En esta campaña la verdad es que es curioso, pero tanto Acebes y Zaplana no han aparecido. Estarán cuidando de la niña de Rajoy...

Otra situación en la que se puede aplicar esta frase fue la rueda de prensa de ayer de Schuster. Vistas las ayudas del árbitro de ayer a su equipo, le hicieron varias preguntas sobre si iba a hablar de él, hasta que uno le preguntó de donde era. Dijo "No" y se fue... Viva la doble moral.
Fue un mercenario como jugador y lo sigue siendo como entrenador. Además de cínico.

La verdad es que por razones de tiempo tengo bastante abandonado el cine y hay pelis que me gustaría ver pero siempre hay gente que consciente o inconscientemente se dedican a hacer guiños al mundo del celuloide...

Por cierto, para quien no la haya visto, recomiendo esta película. Muy buena. Aunque aviso que movida no es. Para aquellos a los que les guste el cine en clave histórica, reivindicativa y protesta.

jueves, 28 de febrero de 2008

Frase del dia

"A veces las mujeres resultan incomprensibles. Nunca acabamos de desentrañar la capacidad de su cariño ni la de su odio. Por eso los hombres terminamos esquizofrénicos."

David Trueba, en su novela "Cuatro amigos".

domingo, 24 de febrero de 2008

Coses que fan ràbia

En la nostra vida diària hi ha coses que ens fan molta ràbia. Com a mínim a mi. Fa dies que tenia pensat fer una entrada dedicada al tema. I si hi podeu/voleu col·laborar millor. Ens servirà a tots per fer net i desfogar-nos...

Començo pel que m' és més proper ja que en 10 minuts començará la retransmissió del partit del Barça.
Quina ràbia fa estar sentint un partit de futbol per la ràdio i que quan per la TV el jugador està a punt de xutar per la ràdio estiguin cantant el gol. Fa moltíssima ràbia!, li treu tota l' emoció. El problema és que la locució de la TV és molt sosa i no t' aporta res: ni informació ni emoció.

Al metro també hi ha coses que fan molta ràbia. Perquè per molt que corris per agafar el metro, el 90% de les vegades et tancarà la porta als nassos? Per no parlar de la gent que després de còrrer aconsegueix entrar-hi i es queden a la porta en un gest de "ja he arribat!" oblidant que darrera seu hi ha gent que hi vol entrar també i li barren el pas. Per no parlar també d' aquells que no deixen sortir i entren empenyent a la gent que intenta sortir. Per acabar amb el metro, (que podríem continuar) estaria el Transmet. Això és el comptador del temps que queda per al proper metro i que quan arriba a un determinat punt torna a pujar 20 segons de manera repetida. Així, el que eren 2 minuts es transformen en 5 o 6 minuts. Enganyabobos!!!

Fa ràbia la gent que fa tard per sistema sense cap consideració per la gent que està esperant. Al final, els que esperen s' acaben resignant, però això no vol dir que faci menys ràbia sino que es veuen impotents per fer res. I encara quan arriben diuen, "Que arribo tard?".
David Trueba, al seu llibre "Cuatro amigos" (el recomano) diu: "Yo nunca llego tarde, porque el rato que la gente emplea en esperarte, lo dedica a pensar en ti, y seguro que descubren mis defectos."

També fan ràbia els carros dels 'super' que sempre es desvien cap a un o altre costat. Jo crec que ja els fabriquen així. A més el carro que sempre et toca agafar té una fulla d' enciam mig podrida a dins.

Fa ràbia que estiguis al cine veient una pel·lícula i que la persona del darrera doni cops fluixets al teu seient amb el peu. Prou fluixets perquè et faci vergonya dir-li alguna cosa i prou forts per no parar atenció als diàlegs per culpa de les molèsties.

Els envoltoris de CD's i Chupa-Chups que no hi ha manera d' obrir-los o les bosses del super que sembla que estiguis fent foc de tant fregar les mans per obrir-les. I els "abrefácil" dels cartrons de llet o suc, que li canviïn el nom si us plau!

Que vagis a buscar alguna cosa a la nevera i s' hagi menjat l' últim tros el teu germà, que dos dies abans havia dit que no li feia gaire gràcia...

Estar mitja hora buscant una cosa que t' has d' endur, en el moment de sortir de casa i després trobar-la davant dels teus nassos. Això sí, fent tard ja a la cita.

Els bancs i caixes que et truquen a casa per oferir-te préstecs en condicions "inmillorables" i que després de 10 minuts intentant callar a la noia et digui "És una oferta temporal...". Se me'n fot!!!

Que la teva mare passi davant de la TV just en el moment que el davanter del teu equip està a punt de marcar un gol.

Que provis un bolígraf a un full en brut i que quan l' has de fer servir en el full que toca no funcioni.

Entrar a un bany públic i trobar-te als aiguamolls de l' Empordà. Te n' adones quan ja ets a dins, amb el primer 'xoof' de les sabates i a més no pots deixar les bosses al terra perquè sortiràs fent el rec 'gota a gota' amb les bosses plenes d' aigua 'sospitosa', per no dir culpable.

jueves, 21 de febrero de 2008

Interrogants (Maleïts?)


Les persones actuem. I actuem sense saber moltes vegades perquè.


"Per què he fet això, o allò altre?"


"Ho tornaria a fer?" (I no em refereixo a la canço del mateix nom del grup Glaucs)

"I si hagués actuat d' una altra manera ara seria diferent?"

Moltes vegades no trobes una referència a l' hora d'actuar i t'has de capficar pensant en l' opció correcta o bé passar de tot i deixar-te endur pel rampell que et vingui en aquell moment. De les dues maneres t' equivoques, però d' 1 ho fas sent-ne conscient i de l'altra intentes fer el possible per evitar-ho. De manera que pots modificar una mica les coses però no essencialment. Almenys de manera voluntària.

Per contra, quan creus que l' únic que pot intervenir per arribar a un punt és l' atzar segurament és el moment quan més pots fer canviar les coses. El problema és que no sabem reconèixer cada moment.

Com seria si sent la mateixa persona que soc, hagués pres una altra decisió en lloc de la que vaig prendre en algun moment?

viernes, 15 de febrero de 2008

'Factos' y no palabras

En un momento en que hay muchas cosas pendientes de una resolución, un empujón, un ‘venga ya’ no se pueden planear cosas que deberían ser la base de los hechos futuros.

Al igual que hacen los equipos de futbol, planificando de octubre a febrero para empezar a fichar a partir de marzo, deberíamos poder decidir cosas que van afectar de lleno a nuestra vida.

No saber si vas a poder emanciparte, si estarás sólo o encontrarás tu media naranja (o limón, o cereza), si evolucionarás en tu trabajo, si deberías cambiar de aires por un tiempo… no me pitufa. Debería estar por ley. Que cada persona tenga información con tiempo suficiente como para poder actuar, lo que no siempre es posible.

Aventura? La aventura ya nos la montaremos nosotros si queremos. La incerteza puede ser mayor que cualquier ansia de aventura en la vida. Hay demasiados aspectos de mi vida (no necesariamente los mencionados antes) para los que una actuación sin cierta información pueden ser contraproducentes. Claro que la espera tambien.

Por suerte van ocurriendo eventos que aunque no nos ayuden en este sentido nos ayudan a pasar mejor el tiempo, como encuentros con amigos, aficiones, conciertos, cenas,… Ayer el concierto de Facto Delafe y el reencuentro con una vieja amiga fueron un pequeño oasis en una larga travesía.

Cómo decían en aquel anuncio: “Una solución quiero”.

domingo, 10 de febrero de 2008

Gilipolleces generales

“En ocasiones oigo gilipolleces…”. Una cosa así diría el niño de “El sexto sentido” si escuchará a nuestros políticos. Después de hacer competiciones por ver quien baja más los impuestos (quien ha dicho que quiera que los bajen? Sólo beneficia a los ricos…), la ‘superpaga’ de 400 euros, la plantación de casi 400 árboles por segundo durante 4 años (es materialmente imposible, además de inverosímil), ahora viene… tachaaaaaán… el contrato de lealtad para los inmigrantes.

Claro, una promesa firmada de que si no encuentran trabajo se irán del país... Pagan un pastón por embarcarse en una patera, saltan vallas con alambres, viven en pisos con 40 personas y se van a ir a las primera de cambio porque no tienen trabajo. Y por supuesto pagando ellos el billete de vuelta.

Ah! Y el respeto a nuestras tradiciones. Que yo sepa no se les ha obligado nunca a comer cerdo ni han boicoteado que celebremos la Navidad ni nada por el estilo. Qué quiere decir exactamente eso? No robar? Eso no son tradiciones, es convivencia y nosotros tambien lo tenemos prohibido (a menos que seamos políticos).

Cuando se dedicarán los politicos a trabajar para los ciudadanos? Deberían pelearse por subir los impuestos, hay muchas necesidades que cubrir (y que se cubren en paises como Holanda o Francia) y sólo se pueden cubrir mediante impuestos. Las matemáticas no fallan, no se pueden dar más prestaciones sociales recaudando menos…y lo saben. Pero no se puede ir en contra del gran capital. Ningún gobierno puede aguantar sin el respaldo de las grandes fortunas y unos porque no se atreven y otros porque estan del lado de las grandes fortunas no van a cambiar el sistema por uno que beneficie realmente a la mayoría de los ciudadanos, que son mileuristas (con suerte), tienen el sueldo congelado y sin posibilidad de acceder a un bien de primera necesidad como la vivienda.

Cada país tiene lo que se merece…

jueves, 7 de febrero de 2008

Mortadelo i altres històries

Després d' haver tornat a la normalitat, un cop acabat 1 mes i pico més tard, la única cosa que volia era tant senzilla com anar al cine a veure una pel·lícula que no em fes pensar, que només m' entretenís i em fes riure. I he anat a veure la de Mortadelo. En la línia de la 1a però potenciant més la versatilitat de l' Edu Soto i l' apartat de disfresses de Mortadelo.

Per fí torno a veure la llum del dia. Bé, la llum en general. La veritat és que aquest 2008 pinta bé, i espero que acabi millor. De moment, com el Barça, continuo viu en totes les competicions.

Al màster -malgrat tot- progresso adequadament, el 2n nivell d' italià l' he aprovat amb un 9,5, la feina s' ha estabilitzat i estic aconseguint millores laborals (de moment la desitjada setmana de dilluns a divendres).


És una feina que m' ha aportat molts coneixements, encara que segurament molt superficials, i em permet estar al corrent de l' actualitat en tots els àmbits. La veritat és que si no hagués entrat al departament on soc ara segurament ja hauria marxat. Però el cert és que ara puc aprofundir en tasques més d' acord al que he estudiat, tinc dues companyes que no me les mereixo (gràcies per aguantar-me), poc a poc em permet progressar en la meva qualitat de vida i de tant en tant ofereix petites maneres de reptar-te a tu mateix, com amb la confecció del dossier de cert client que pot tenir molta repercussió a nivell informatiu.


Encara queden competicions que se'm resisteixen però la meva "plantilla" segurament és massa limitada per lluitar per tots els títols. Els fitxatges que hauria de fer serien de "campanetes" i no hi ha gaire pressupost. Hauré d' esperar un cop de sort o conformar-me amb els llocs intermitjos de la classificació, lluny de la Champions i el descens. Però vaja, mai se sap. Fa uns anys va aparèixer el "SuperDepor"...

miércoles, 6 de febrero de 2008

Inaugurando

Con esta entrada abro este nuevo blog que me he decidido a abrir. Los motivos en sí no son nada especiales: simplemente un divertimento y una manera de expresar opiniones y reflexiones en 'voz' alta.

El nombre de la URL? Bueno, el Capità Harlock era uno de mis personajes de dibujos animados favoritos y... no me he podido estar de ponerlo.


Para los que seguís mi fotolog (link en esta página), que sepais que lo seguiré manteniendo. El fotolog siempre ha tenido entradas más cortas más una foto que me evoca algo. Para entradas extensas usaré este blog. Bueno y para aconsejar links, recibir opiniones y aquello que se me ocurra. Dado que por mi trabajo debo leer mucho no creo que me falten temas para comentar por aquí, o sea que espero aportaciones.


Saludos y hasta muy pronto.