Sentits

L' altre dia tornava de la universitat, com sempre. Cansat, rebentat, entre intents d' amagar els badalls i esforços per no tancar els ulls. Vaja, com qualsevol de les altres jornades que començo a les 5 del matí i acabo a les 10 llargues de la nit. Venia dempeus al metro i davant meu hi havia una noia. Una noia rossa que tenia la cara pàl·lida, amb tons vermellosos i plena de puntets que aspiraven a ser pigues.

Per l' aparença podia ser perfectament una Erasmus provinent d' algún país nòrdic, una aventurera que havia sortit cap a una nova vida, ni que fos temporal, a un país mediterrani, ple de sol, vida al carrer i allunyat de l' ensopiment de les nits que arriben a les 5 de la tarda.

Pero no. La van trucar per telèfon i era d' aquí. O com a mínim ho semblava pel seu més que correcte castellà. Quines coses a fixar-me. Suposo que com feia Son Goku als seus entrenaments, quan no et pots confiar als teus reflexos ho has de fer als teus sentits.

Perquè m' hi vaig fixar en ella? Per la seva bellesa?, per la seva simpatia?, per les seves'raons'? No. He de reconèixer que la noia era maca però no va ser per allò. Tampoc no la coneixia ni pràcticament l' havia sentit parlar. I pel que fa a aspectes més 'terrenals' era normaleta. Ni poc ni massa, ni massa cridaner.

Una poma. Va ser una poma. Estava mossegant una poma verda des de feia una mica i els meus sentits van començar a treballar...

D' entrada ni l' havia vista. Vaig aixecar el cap en el moment de sentir el 'crack' de la mossegada i en què les partícules que s' hi desprenien feien arribar els seus efectes a la meva pituïtaria. Els sentits, en plena fase de pre-hivernació es van despertar i es van dirigir -dissimuladament no cal dir-ho- cap a ella. L' aura de poma la feia diferent. I el silenci, un cop acabada la mini-trucada hi contribuïa. Els cabells van adquirir un sentiment especial i la cara va esdevenir la porta d' entrada a una altra dimensió, situació, vida, persona.

L' estat d' excepció sensorial encara es va perllongar les 3 o 4 parades que vam coincidir l' un front l' altre. Ella amb els seu auriculars, dins del seu món. Jo, sense més música que una olor.

És curiosa la tarja de presentació de la realitat, que pot representar fixar-se o badar, un fet o una omissió, distinció o indiferència. Des de llavors, sé que una poma, segons la situació, pot ser alguna cosa una mica menys que màgica.